Mites i certeses de la tartamudesa

Sobre la tartamudesa

Mites i certeses de la tartamudesa

Quan coneixem una persona que al parlar amb nosaltres no ho fa de forma fluida, és a dir, repeteix paraules o sons, parla massa ràpid o s’encalla en algun so, i a més a més acompanya aquesta manca de fluència amb moviments de cap, braços o qualsevol altra part del cos, ens pot fer patir, posar-nos nerviosos o resultar desagradable, o inclús despertar en alguns de nosaltres sentiments de rebuig, que no verbalitzem, però que sí que estan implícits en la imatge que ens fem d’aquella persona.

La tartamudesa o disfèmia és encara un tema de què es parla poc, que ha estat l’objecte de totes les burles moltes vegades i sobre el qual s’han construït molts mites, sovint relacionats amb una baixa intel·ligència, amb una forma de ser dels pares rígida i autoritària o amb persones amb ansietat, por, timidesa. Per contra, també hi ha certa tendència a pensar que si no ets tartamut vol dir que la teva manera de parlar és sempre fluida. Res més allunyat de la realitat.

Parlar sense interrupcions, de manera continuada, a una velocitat adequada, amb un ritme i entonació adequats, i sense esforç perquè l’interlocutor t’entengui es considera tenir una parla fluent. Per tant, quan parlem de disfluència ens referim a una ruptura, una interrupció de la continuïtat del ritme, de la velocitat, i a un esforç excessiu per parlar que interfereix en la comunicació amb les altres persones. Però no totes les disfluències són patològiques; tots en algun moment del nostre dia a dia podem tenir moments de parla disfluent, sense ser disfèmics. De fet, a la primera infància, les disfluències són un fet normal i lògic, perquè la parla és un procés psicomotor dels més complexos que realitzem, ja que hi intervenen molts factors: la coordinació fonorespiratòria, la planificació motriu, el pensament, l’articulació dels sons, l’audició… I, igual que l’infant cau, perd l’equilibri o s’entrebanca quan aprèn a caminar, al començar a parlar també li passa. A vegades no troba la paraula, o es pren un temps per pensar, i en aquest procés repeteix paraules o sons. Ara bé, hem d’estar atents, perquè tampoc totes les disfluències a la infància són “ normals”. Cal aprendre a diferenciar-les. Una disfluència que s’inicia entre els 2 i els 4 anys és normal, sempre que no veiem repeticions excessives, esforç exagerat per parlar en l’infant o fins i tot patiment, i sempre que aquestes no durin més enllà de 6 a 10 setmanes. El 80% dels nens i nenes en edat d’adquisició del llenguatge presenten disfluències i, d’aquest percentatge, la mateixa proporció evolucionen favorablement i es solucionen quan són detectades a temps. La resta són infants que arriben a ser adults amb disfèmia.

Però, què és la disfèmia? Segons Per Alm, expert en la matèria, “pot ser una interrupció temporal entre la intenció comunicativa i el sistema motor”. Hi ha molts factors que poden explicar-la.

La veritat és que ara per ara, les causes de la tartamudesa encara no estan del tot clares. Molts estudis apunten que l’origen és una alteració estructural del cervell, localitzada en els ganglis basals i el cerebel, i que afecta la planificació motriu dels òrgans articulatoris de la parla. Altres estudis fan referència a una possible dificultat en la integració auditiva i en la sincronització del feedback auditiu, que fa que la persona, en no escoltar-se bé, repeteixi paraules al parlar. Altres esmenten factors ambientals…

En tot cas, els estudis demostren que sí que hi ha factors que hi influeixen, com són una predisposició genètica -que afecta més els homes que les dones-, el temperament de la persona -els infants disfluents són més sensibles- o l’estil comunicatiu dels pares, que pot contribuir a cronificar la disfluència, encara que no en sigui l’origen, per exemple uns pares que parlen molt ràpid o que parlen amb paraules molt sofisticades, o que s’enfaden amb l’infant per la seva forma de parlar, l’interrompen, li acaben les frases o fan males cares. En cap cas, apunten a persones amb baixa intel·ligència, o a la culpa dels pares, i tampoc que l’origen sigui un problema emocional, sinó tot el contrari, els trastorns emocionals són la conseqüència, mai la causa, i poden afectar de manera dràstica la qualitat de vida de la persona; per això és important detectar-la a temps.

Una altra certesa que tenim és que la disfèmia és el trastorn de la fluència de la parla més conegut, però no és pas l’únic. Quins altres trastorns de la fluència existeixen? Ho sabrem en el proper article logopèdic.

Marina Ramonet – Logopeda