Eduquem per saber estimar?

Eduquem per saber estimar?

Per la meva professió, confio en la capacitat d’ aprendre de les persones, sigui quina sigui la seva edat, gènere, raça, cultura o nivell socioeconòmic. Sovint em sobta entendre que després de la feina feta en prevenció i detecció del maltracte, es tanqui el 2017 amb quaranta-nou dones assassinades a mans de la seva parella.

L’ ésser humà, amb l’ objectiu d’ entendre el què està passant, fa estadístiques i enquestes. Em sorprèn, més encara si hi cap, que recentment es publiqués un estudi fet a joves catalans entre 15 i 29 anys que informava de que el 32% de les dones i el 34% dels homes accepten la violència de control. Sí, possessió, no intimitat personal, no llibertat i control constant.

Crec que hem d’ aturar-nos per analitzar què està passant: no hem fet prou feina? Ens hem confós en la població diana? És error del model educatiu? Són els models de parella de referència el que falla?
Treballo amb adolescents i, si faig una estadística cassolana, més del 60%, tenen relacions tòxiques, amb violència de control. Ja no fem diferències de gènere, apareix una necessitat de controlar a l’ altre. Per què? Què ha canviat? Què no ha canviat?

Primer de tot, l’ edat d’ inici de les relacions de parella. És fàcil conèixer nens i nenes de 14 anys que mantenen una relació amb formalitats: coneixen els pares, van de vacances junts, dediquen tot l’ oci a la parella, es veuen cada dia… L’ únic que falta és l’ anell de compromís. No n’ estic en contra radicalment, però em fa pensar que potser no estan preparats per cuidar a l’ altre i per estimar-lo bé, que és molt diferent d’ estimar-lo molt.

Em ve al cap que potser un altre factor és l’ educació: fem persones massa depenents?
Les relacions tòxiques es recolzen en el pilar fonamental de la coneguda dependència emocional. Per què hi ha rols de dependència? No els hem donat prou eines perquè siguin autònoms, independents i segurs en les seves decisions?
Enllaço amb un model educatiu de protecció: no facis allò, no vagis aquí, et canvio d’ escola perquè no m’ agraden els teus amics… No oblidem que podem trobar relacions potencialment tòxiques al llarg de la nostra vida i, si no aprenem a exposar-nos i a posar límits, òbviament quan creixem és molt difícil aturar-ho.

Si l’ ésser humà té la capacitat d’ aprendre, hem de trobar la manera de que nens i nenes aprenguin a estimar, a estimar-se i a saber com no vull que m’ estimin. Queda molta feina a fer.

Sonia Gil

Psicòloga General Sanitària i Neuropsicòloga