Desconnectats

Desconnectats

L’evolució fa referència als canvis fenotípics i genètics dels individus d’una mateixa espècie que coexisteixen en un mateix espai, temps i ambient compartint certes propietats biològiques durant generacions. Aquest procés dona lloc a la biodiversitat, la diversitat de formes de vida que hi ha a la Terra a partir d’un últim avantpassat comú universal, conegut com LUCA (last universal common ancestor), que va existir fa

3.800 milions d’anys. Des de LUCA fins a l’actualitat, sorprenen vertiginosament els canvis en el món i en la nostra societat com a individus, sense conèixer fins on pot arribar aquest curiós concepte d’evolució.

És evident el canvi en la nostra societat al llarg de les generacions, que arriba a poder diferenciar: la humanitat, on s’inclouen tots els elements d’una societat, i la societat virtual, basada en la identitat en línia. Sense anar més enllà, la nostra societat actual s’ha centrat a controlar, acotar, ordenar i classificar la nostra vida, determinant el bo i
el dolent, el correcte i l’incorrecte, a partir d’un estàndard inabastable representat ara a les xarxes socials, que encotilla tot el nostre món. I la psicologia ha seguit aquest camí, enumerant i categoritzant cada aspecte de la nostra vida i la nostra ment. Com si es pogués compartimentar la ment, oblidant que la biodiversitat segueix existint encara que no la vegem.

La nostra ment i la nostra conducta s’han categoritzat tant que estem en una perillosa paradoxa, ja que cada vegada més s’amplia el grup d’individus que no compleixen amb la norma establerta. Quan això passa, quan els individus no encaixen en la seva pròpia societat, qui té el problema? Ens estem entenent realment com a individus? O seguim una fantasia superjoica del que representa l’ésser humà i la seva existència?

Deixant aquests supòsits, que encara que necessaris són massa abstractes, em
centro en com aquest procés d’evolució té un efecte en la infància. Els nens de la
nostra societat estan pagant totes les conseqüències d’aquest distanciament,
i molts d’ells acaben definits com a «desconnectats», grup en el qual poden entrar nens amb característiques psíquiques molt diferents, nens sobreetiquetats, nens amb trastorn d’atenció i hiperactivitat (TDAH), TEA, Asperger (AS), altes capacitats (AC), que

formen un calaix de sastre per a tots els nens que no s’adapten a la norma, la norma que s’ha establert sense atendre les seves necessitats i el seu desenvolupament. Normes socials que fan referència a la immobilitat, a la creativitat restringida, a l’acció dirigida, a la diversió controlada, a l’atenció sostinguda, al comportament estereotipat, a l’educació acadèmica formal, etc. Aquí hi ha nens amb ritmes de desenvolupament diferent, nens moguts, nens inquiets, nens mal educats, que n’hi ha, nens sobreprotegits, nens sense tolerància a la frustració i nens narcisistes; els quals poden millorar simplement amb un intercanvi psicològic, no necessiten una etiqueta que determini el seu futur i les seves relacions objectals. No necessiten una medicació que condicioni el seu cervell en desenvolupament. Necessiten intervenció, necessiten temps, necessiten espai. Són els nens que es connecten al món d’una manera diferent.

A aquests nens, se’ls exigeix canviar perquè s’adaptin al medi; però si difereixen de la
norma, se’ls pot medicar amb metilfenidat, substància catalogada com a narcòtic de
classe II, que comparteix categoria amb l’amfetamina i la cocaïna segons l’Institut Nacional de Drogues d’Abús dels Estats Units. La seva indicació està referida a nens que “tenen més dificultat per enfocar, controlar les seves accions i romandre quiets o en silenci que
altres persones de la mateixa edat “. Quants nens caben en aquesta definició? En quin moment s’ha acceptat l’ús d’una substància psicoestimulant per calmar i centrar els
nens?

En quin moment s’ha acceptat prescriure substàncies addictives a cervells en desenvolupament?

I això no és un al·legat contra la farmacologia, ja que al llarg de 12 anys vinculada a la xarxa pública de salut mental i a la justícia, he pogut observar com la medicació psiquiàtrica ha estat imprescindible per poder tractar pacients, però pacients adults.

Els nens “desconnectats” no es connecten amb pastilles, són individus en

desenvolupament en una societat ràpida, desatenta i maldestra emocionalment, que comparteix els seus símptomes. Els nens “desconnectats” es connecten quan són compresos en la seva manera de relacionar-se amb el món mitjançant un altre ordre psíquic, uns altres símbols, un altre llenguatge, un altre ritme. Aquí és important atendre la neurodiversitat humana, que, com la biodiversitat abans esmentada, no es veu però existeix; i conèixer realment quina afectació tenim davant. Ja que ni nosaltres mateixos, professionals de la salut mental, sabem definir el que tant etiquetem quan tenim un persona real davant. I ens perdem en classificacions diagnòstiques, trastorns,

espectres, síndromes; i fins i tot posem punts de tall a la intel·ligència, a les relacions i als afectes.

Són només nens. Intentem connectar amb ells, esforcem-nos-hi .

Meritxell Pérez, psicòloga psicoanalista i forense

Fonts: MacEachron, D .; Janin, B; medlineplus.gov